"POESIA, UN REPTE PERSONAL"

Molta gent, de vegades, no es sap expressar espontàniament per no tenir la suficient lleugeresa de trobar paraules adequades a un diàleg i no aconseguir que el seu receptor l'interpreti bé en les seves idees. Però, ho pot fer de forma més complexe i el.laborada quan està sol davant d'un paper i un bolígraf -caldria esmentar el factor pràctic d'improvització idònia, la timidesa i la manca de recursos lingüístics a l'hora d'expressar-se rigurosament per tal d'afavorir l'enteniment. És més, de forma artística com la poesia, s'aconsegueix fer-ho més conscient i arribar a les qüestions que es proposi algú, malgrat algunes composicions siguin hermètiques. D'aquí radica que, personalment, li dono molta importància a l'escriure. Potser, em mancaria més lectura per tal d'escriure millor, però tan sols pretenc, i sempre ho he dit, transmetre la meva afecció cap a la rima i la mètrica a aquella gent interessada que també li passa quelcom semblant a les meves circumstàncies.

I és ben bé que "la paraula" té molta importància, encara que actualment els "flashos" d'imatges ens abordin d'una manera brutal amb els avenços de la informàtica i de la televisió -desgraciadament, la televisió pública s'ha tornat "escombraries" i antimoral amb el permís de les altes autoritats! La paraula té molta importància per que crec que ens consciencia amb més profunditat que qualsevol altre mitjà.

Sovint escric de forma senzilla per tal de posar en ordre les meves idees, els meus valors: són petits apunts cotidians. Quan ja faig poesia pública per tal fer front a qüestions personals, aleshores, miro de ser més misteriós i més hermètic, tot fent associació d'idees, metàfores, etc., revestint l'objectiu per, inclús, ser més precís i arribar a l'arrel d'aquest. No és que m'enmascari amb les paraules composant, però faig com un "codi" que només qui em conegui de veritat sap del què parlo -això em fa recordar a Rafael Alberti que, fins i tot, et deixa molt extasiat amb tantes metàfores, i potser també ell pretenia el mateix amb la seva obra. Per això, també cal conèixer la història de la vida de les persones per tal d'entendre-les. No només amb els escrits, les entendrem. I caldria afegir, finalment, un últim incís amb tot això: la nostra vida és un fluxe de nosaltres mateixos amb la canalització i influència del què ens entorna sobre el pas del temps...i el temps és limitat. Bé, us deixo doncs amb una sèrie de composicions per tal de que pogueu indagar sobre aquests comentaris reflexius:

“RINDE AL SOL”

Rinde afecto al destello de sol grácil,
rinde cuentas de tinos y deslices,
rinde y no te rindas de forma fácil.

Que no espere al verano
para que el astro refulgente luzca
rendibú, el rácano.
Rinde cuando transluzca
la bruma, y el frío menguas conduzca.

Tras la luna soledosa,
alcanza el sol desolado
y una soleá de Pandora.

Constantemente rinde,
con el sudor del mar, contra la marea.
De la inercia prescinde.
Rescinde al vil, que no vea
que ofusca con fusca y confusa idea.

No hay rienda de randa que rende sus contiendas,
pues ronda riendo la parca ¡y entra de rondón!

(fina el rondó con rondel “¡rinde al sol!” para enmiendas).

Citació per entendre millor "Rinde al Sol":

Caldria mencionar aquest esperit de lluita intens en el poema, tot sortejant els entrebancs, però que hi ha un lleu sentiment de desesperació per que som finits i no sabem si podrem portar a terme a temps els nostres propòsits.

“BLANCA ESPAÑA”

Blanca es la nieve,
blanca es la luz vigorosa
y también la blanca rosa.
Quien no se atreve
a ver que blanco lo es todo,
que del arco iris voltee
rápido del mismo modo,
y los colores
desaparecen...
como también los dolores
de la apenada entraña
que con las paces perecen;
y al olvido...: ¡blanca España!

Citació per entendre aquest petit poema anterior:
Tot llegint al poeta Joan Maragall, potser el color de la flor de l’ametller, florit abans de primavera, seria la senyera per la qual ens hauríem de guiar. Tots els colors de l’Arc de Sant Martí provenen de la llum blanca, on convergim per oblidar que en els anys trenta va haver-hi una desgràcia militar. Aquest el dedico al meu avi que mai vaig conèixer però que sé que va patir la repressió franquista.

“DE RELIGIÓN, LA POESÍA”

Diosa desconocida,
lírica y épica,
maestra que me infundes.
¡Oh, poesía!

¡Vengan aquí, únanse musulmanes,
budistas, israelitas, cristianos,
hinduistas, incrédulos y paganos!
¡Acérquense y sabrán mis ademanes!

¿Quién dijo que no contaba con nada,
que no hay amiga buena ni esperanza?
¿A quién guadaña de la muerte danza?
¡Defendeos de cráneos con espada!

No hay mejor espada que una pluma,
con tinta negra para la malicia,
siendo profeta de lo que se suma.

El Logos duerme en el país de Alicia
con un poema religante que exhuma
las causas perdidas por la codicia.

Diosa desconocida,
lírica y épica,
maestra que me infundes.
¡Oh, poesía!

Oráculo de intensas poesías.
Curandera de las composiciones.
Arrabales de sendas y canciones.
¡Oh, transformador de las energías!

¡A quién debo mis textos si no a ti,
cálamo bello de blanca paloma,
mariposa multicolor de Roma,
ansiosas alitas de colibrí!

No entiendes de ateos ni religiosos
pero nos fusionas con tu pasión
sutil y tus caminos bondadosos.

No entiendes del Santo Grial ni de Sión,
ni de eternos belenes belicosos.
Sólo de alquimia y transmutación.

Diosa desconocida,
lírica y épica,
maestra que me infundes.

¡Oh, poesía!

Última citació:

Seria com fer un sermó de missa per als poetes reflexius, pacifistes i que tinguin quelcom a dir en aquest món d' agressivitat, un món que no deixa pensar, un món disfressat amb la bandera de la llibertat però que, de forma subtil, ens porta pel camí que li dona la gana per tal d'engreixar a quatre porcs i sotmetre a un ramat cada cop més esquifit.

"AMB REGUST A CEBES TENDRES (UN ESPAI PER A LA REVISTA DE GREEN ONIONS)"

Al tauler d'escacs esdeven gran partides que s'escriuen en "planilles" que en faran la nostra història. Què et consideres tu, un àlfil, un peó, potser et penses que ets un rei per que se t’ha pujat el llor al cap...? Posa't en un lloc estratègic i pensa: el tauler és un mar de possibilitats, les peces som nosaltres i les caselles són els camins que hem de triar. Però els camins no són camins si no comencem a jugar, i quan hem jugat ja no podem tirar enrera (“caminante, no hay camino, se hace camino al andar, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”, A. Machado). No t'equivoquis (en posar un mal negoci, per exemple), que pots perdre (diners)! El temps també hi compte, no t'adormis (aprofita el moment ara que tens salut!)! I no valen les jugades il.legals (no facis un segon Marbella). Comença la partida...juga net i fes bones jugades.
Benvinguts en aquesta nova secció escaquística i, per què no, de la pròpia vida. Voldrem, des d’aquesta pàgina, fer-vos participants no només amb problemes d’escacs si no també amb els problemes que ens entornen per tot arreu. Com va dir en Bobby Fischer, excampió mundial, “els escacs és la vida!”, tot corretgint les declaracions d’un antic gran jugador que va comentar “els escacs és com la vida”. En aquestes expressions, doncs, podreu comparar qui més apassionat estava amb aquest joc noble. Per tal d’anar obrint boca, us posaré el problema d’escacs que va sortir reflectit al cinema amb la pel.lícula “La Defensa Luzhin”, digne de ser comentat per tots els afeccionats a les 64 caselles. Juguen negres i fan mat en poques jugades o bé guanyen molt de material:


SOLUCIÓ: 1....., Te3+ (és de pissarrí, i si 2. Rf2, Txc3+ seguit de Txc1, guanyant el final); 2. Rg4, f5+; 2.Rg5, Rg7!; 3. Cd5 (la desesperada), Th3!!!; 4. gxh3 (forçada ja que si no ve 4..., h6 + i mat), h6+; 5. Rh4, Af2 + i mat.
Bé, després d’haver-vos posat a prova amb aquest difícil problema que va solucionar el protagonista del film “La Defensa Luzhin”, pel.lícula que us recomano, m’acomiado tot preparant el següent article on exposaré un altre problema d’escacs i un dels problemes de la nostra vida ganxona. A qui atacarem al novembre, al rei dels lladres, a l’alfil que xiuxiueja a cau d’orella al seu veí amb males paraules cap algú, al peó que està fart de treballar a la construcció o bé a aquella torre que va deixar-me a deure més de mil euros?
Enrock, 14-09-06.