"QUAN LES PORTES DEL CEL SÓN TANCADES"

En temps de crisi és quan tanquen les portes del cel i la Terra queda com una olla a pressió...vaja, un infern! No hi ha per on agafar-se i per on trobar una sortida de desfogament, tot bull. El paper mullat de l'Estatut ha quedat com una vergonya catalana però per culpa, com sempre, del Tribunal Constitucional i el tot seguit d'influències. En Zapatero va dir "apoyaré el Estatuto" però, al final, un cop d'esquena i recolzant a la vegada al Tribunal per comptes de recolzar la seva paraula...és ben bé que el seu nas s'allarga encara més. La crisi ja va començar amb l'any de l'Estatut nou que ens han trepitjat i ja portem 4 anys així sense aixecar el vol, tampoc és que hi hagi molta voluntat per avançar i moure's. Jo mateix em quedo bloquejat davant de tanta crisi i veient que els diners no es mouen i queden a les butxaques dels de dalt...per que jo sóc dels que creu que els diners sempre hi són però, malauradament, ara més que mai, són mal repartits. Amb motiu d'aquesta tancada d'olla amb una tapa, he fet aquest poema en que tot rima en -ís com si fos el soroll d'una serp de cascavell, tot esperant que us agradi la intenció de la rima.

"QUAN LES PORTES DEL CEL SÓN TANCADES"

I des del dos mil sis
engany i desencís,
el cel canviava a gris
al català i l’encís,
portes feien avís
amb crits de l’òxid trist
-tancaren, està vist.
I pels febles, el risc,
tomàquet malaltís
del porc i del pastís.
Tots cargolant el vis
i espiant un vell pis
sens de Déu el permís
amb foc aferradís,
amics del coladís
dimoni escorredís,
tots per que coincidís
un "dos mil nou malvisc”
per culpa dels Mefists
que odien ser feliç.

Jordi, 14-01-2011.