LA POESIA, REFLEXE D'UN MATEIX

La meva afecció envers a la poesia va sorgir als 17 anys, però fins ara no m'hi he posat de valent. De vegades, m'adono, que faig poesia per sentir-me millor, per necessitat; d'altres, en canvi, només reflexen el meu entorn, ho dedico a alguna persona o a algun fet. Sigui de la forma que sigui com comença la composició, hi ha d'haver-hi un grau d'inspiració que permeti desenvolupar el poema amb unes eines i idees principals.
Vaig llegint sovint a grans autors que, inconscientment, em van influint de forma engrescadora. Potser, Antonio Machado m'ha marcat molt amb allò de "caminante, no hay camino, se hace camino al andar" quan el vaig conèixer, amb veu de J.M. Serrat, quan feia batxiller. Fins i tot, el posava per ràdio, de tant en tant: és una composició molt realista i positiva.
Bé, tan sols t'ofereixo la següent poesia per que puguis veure quelcom de la meva creativitat. Després, et toca jugar a tu.

“LUNA LLENA”

¡Alunizaje en costas catalanas,
aventurera de verde esperanza!
Diste sentido al mar abandonado
por los peces que fueron de mudanza
por que sus aguas ya no eran galanas
-pescados que lo habían maltratado…-
De pronto, encantado,
moviéronse las olas
y las barquitas, solas,
danzaban al son de una luna llena
que iluminaba la noche serena,
que llenaba de afable melodía
a viejas caracolas.
¡Alucinaje, pues la vida oía!

Jordi, 05-12-05.